Ara es quan jo,
asseguda davall d’un arbre sospire, mire al cel i bec del riu. Aquell riu que voreja
el teu terreny, on et mulles els peus mentre veus córrer l’aigua veloç, com
fugint.
I somies amb el
teu món idíl·lic, però sempre tens en ment la lluita present, la nostra
realitat; perque lluites pel que vols, vols el que somies i escrius la teua
lluita.
Paraules que
construeixen mons, mons que son llar no sols per a tu, que he pintat com aquest
paratge.
Trobe núvols al
cel que enterboleixen el meu dia; però tu estàs assegut a la vora i em
preguntes per què. I no puc respondre’t, m’has furtat les paraules. Desarmada
de qualsevol argument, em rendisc...
He arribat tant
lluny com he pogut, però has barat el camp i més enllà no puc anar. No obstant
açó, tinc tot allò que necessite saber de tu.
Et deixe al riu,
mires els teus peus, preguntant-te quin serà el nou camí que van a prendre.
